El després de “Ciutat Morta”

M’agradaría compartir amb vosaltres el després de la emissió de la pel·lícula de Ciutat Morta. En aquest petit tall d’entrevista s’explica la vida dels joves detinguts i les consequüències tant d’ells com d’alguna de les persones que van participar en el llargmetratge.

Anuncios

Quan es trenca el secretisme i el silenci, aparèixen les conseqüències.

CIUTAT MORTA

I es que quan els espectadors tenen recursos per conèixer la realitat, o almenys podem rebre la informació bidireccional, són capaços d’escollir quina de les dues versions triar. En aquest cas, Ciutat Morta, ha tingut una repercussió força important en la societat catalana (i la dels països natals dels pressos).

Jo, com molts dels telespectadors, voldría que es reobrís el cas del 4F, que els vertaders responsables paguin les conseqüències. Això sí, és una feina molt difícil quan els membres del poder es tapen els uns als altres…

Us deixo l’enllaç de la notícia de El Periodico per a què podeu opinar al respecte. http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/ciutat-morta-desata-una-ola-indignacion-peticion-reapertura-del-caso-3863188

Desmontant la “veritat” amb Ciutat Morta

Fins el moment i durant el llarg de l’assignatura he condemnat els mitjans de comunicació com quelcom opressiu, on la seva finalitat es la de tractar el públic com una “simulació” (com diria Baudillard) de persones independents i pensants, però darrera d’aquesta visió analògica tan sols som uns titelles a mans d’una informació manipulada per un sistema polític.

Com molts sociòlegs han fet, sovint he culpat que els espectadors som éssers passius que ens acomodem a no pensar i a creure tot el que la informació i les programacions ens ofereixen; però també he sigut conscient que la culpa no és només dels telespectadors, sinó que aquest defecte és causat per un cúmul de circumstàncies històriques, socials, polítiques i econòmiques que ha derivat en la desacreditació i la crítica (sobretot per la meva part) dels mitjans de comunicació.

He de reconèixer que ha calgut veure la pel·lícula de “Ciutat Morta” per rectificar els prejudicis aposentats els medis comunicatius i desmitificar-los com una eina massiva de manipulació constant. El fet de poder entendre que un documental serveix també per a generar una crítica vers un sistema judicial i governamental, on la gran majoria de vegades aconsegueix amagar les seves faltes, ha estat decisiu per a fer un gir respecte la meva posició inicial.

Ciutat Morta narra el cas d’un successos tràgics on es troba constantment present el racisme (genètic i social) i derivat d’aquest, la injustícia penal.  Alhora mostra com el màxim responsable de les conseqüències, l’Ajuntament de Barcelona, propietari d’on va “caure” el test que va ferir el Guardia Urbana i essent el desencadenant de tot el procés posterior, en cap moment es posiciona en la defensa dels acusats, sinó que contràriament, es va fer còmplice i encobridor dels veritables actes de violència contra els drets humans, violència i tortura policial.

Els agents que van empresonar als tres joves sud-americans d’estètica ocupa, tot i saber que s’estaven llençant objectes des d’un pis i dictaminar l’ordre de posar-se el casc, van detenir i colpejar als tres “implicats” fins al punt d’haver de portar-los al Hospital del Mar, on malauradament, s’hi trobaven la Patricia Heras i el seu amic Alfredo degut a una caiguda en bicicleta. Com va succeir amb els ja detinguts, la seva vestimenta i el seu tall de cabells van ser suficients per culpabilitzar-los dels successos del carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona.

En el reportatge hi ha varies coses curioses i contradictòries que és el que fa que els espectadors reaccionin en contra de les decisions jurídiques, en contra de l’actuació de l’ajuntament, en contra dels membres de la guàrdia urbana i sobretot, queixar-se  del secretisme que es va mantindré durant tot el procés del cas i de l’expulsió dels dos membres que van torturar i insultar als tres principals detinguts. És aquest un dels aspectes més discrepants de tot el reportatge, curiosament, a Xile, el país de naixement de dos dels imputats, informen en un telenotícies que els policies que van torturar la nit del 4 de febrer del 2006 als joves,  Bakari Samyang y Víctor Bayona van ser destituïts dels seus càrrecs, però al nostre país existeix un silenci absolut respecte aquest tema.

Un altre fet curiós es que el propi alcalde Joan Clos, el mateix dia de l’incident va aparèixer als medis “lamentant l’estat del guàrdia urbana ferit per un test que va caure des del balcó de l’edifici” i anys més tard en una entrevista cedida a TV3 recula i afirma que la versió que va emetre no era la oficial, que no tenia totes les dades de l’informe del que havia succeït.

És important remarcar una vegada més i segons els testimonis, els propis afectats, la seva indumentària, el seu pentinat i la seva presencia fou fonamental per a que la policíac, la jutgessa, els metges forenses i metges i infermers de l’hospital els hi van adjudicar la etiqueta de CULPABLE. I ara es quan he de desmentir que una imatge val menys que mil paraules, ja que per culpa d’una estètica diferent, distinta a la que marca la majoria de la societat, Patricia Heras es va suïcidar i els seus companys de càrrecs van ser torturats i privats de plena llibertat durant més de quatre anys, empresonats per uns actes que no van cometre i que els responsables van silenciar fins a l’últim moment, evitant que la pel·lícula s’emetés, fins que un any i mig després de ser acabada el canal 33 la va transmetre, liderant les audiències d’aquell dia. I es que s’ha de reconèixer (HE de reconèixer), que dins dels medis de comunicació també hi ha excepcions i s’arriba a demostrar la vertadera realitat.

Fonts: https://www.youtube.com/watch?v=VELkpGeXjhc

Els falsos documentals de Orson Welles i Jordi Évole.

Hem d’iniciar l’anàlisi establint que entre La Guerra dels Mons i La Operación Palace hi ha una distància de 75 anys; poc temps per determinats aspectes, però molt per uns altres. Sobre la comunicació de masses, crec que la distància temporal és molt important, ja que durant aquest temps s’han aposentat sistemes informatius com la ràdio (indret on es desenvolupa l’acció de La Guerra dels Mons) derivant en una amplia programació on l’oient pot escollir el que vol escoltar i s’han generat noves tècniques comunicatives, com serien les xarxes que connecten la informació mundial a través de internet. Per tant, em reitero, el fet que hagi passat tant temps entre un esdeveniment i l’altre és un factor que cal remarcar.

Tant en l’adaptació d’Orson Welles com en el “documental” de Jordi Évole, es pretén demostrar la càrrega que els mitjans de comunicació esdevenen als receptors; i tot i que s’arriba a la conclusió que els relats i la forma d’estipular-los és una crítica que els autors fan de la manipulació que es genera s’hi poden observar determinades diferències entre l’exposició dels successos.

Orson Welles, abans de començar a narrar la història de La Guerra dels Mons, ja explica als oients que el que succeirà no és un fet real, sinó que es una dramatització i adaptació de la novel·la amb mateix títol de H. G. Wells amb motiu de la celebració que a l’endemà es feia de Halloween. Perquè tot i repetir en diverses ocasions que es tractaven de fets imaginaris va causar el pànic a la població? Les respostes poden ser diverses, una d’elles es que l’emissora on es va desenvolupar l’actuació era la segona més important, llavors molts oients van canviar el dial un cop aquest anunci ja s’havia dut a terme i es van trobar amb tot el maremàgnum d’uns fets que narrats de tal manera perquè no podien ser verídics? D’altres possiblement estaven distrets i no van prendre atenció fins no es van veure en perill, convertint mica en mica el fenomen en una histèria col·lectiva; tal i com van assegurar els medis de comunicació.  Cal esmentar però que hi ha estudiosos que afirmen que aquesta histèria col·lectiva que es va traslladar a les portades dels diaris de l’endemà fou tan sols una exageració per demostrar que la ràdio era una amenaça per a la comunicació i la població no es podia fiar de la radio programació.

A diferència d’Orson Welles, Jordi Évole durant tot el reportatge  de Operación Palace deixa de manifest que els mitjans de comunicació són l’ideal de la manipulació. La seva crítica respecte el maneig informatiu corre arreu del fals documental, ja des del moment en que s’enceta l’acció de crear un fals cop d’estat com de demostrar que ell mateix, després de 33 anys d’història, pot manipular la informació sense que sapiguem si el que es retransmet es cert o no.  De fet, un dels “actors”, Jorge Verstrynge,  tenint en compte que el que s’hi ha representat són simples confabulacions ja que encara no sabem la realitat del 23F de 1981, declara que “el que s’hi diu es fals però no totalment fals”, Anasagasti sense negar l’espectacle confirma que “va poder passar qualsevol cossa” i Alejandro Rojas Marcos estableix que la funcionalitat del programa que han creat ha fet pensar al telespectador perquè “no todo està claro después de tantos años”. Aquest, junt amb Évole, aclareixen que pretenen reconèixer al públic com a agents actius, lliures de crear la seva pròpia realitat i sobretot receptors que han d’escollir si volen estar sota la repressió dels medis de comunicació.

Com ja he comentat abans, la temporalitat dels actes i de la informació és important, possiblement, les reaccions dels espectadors de Operación Palace no hagués estat la mateixa 75 o 30 anys enrere. Actualment la gent som conscients de la manipulació informativa, abans existia una major ignorància d’aquest tema.

“Lo que salía en televisión era verdad, lo que no salía en televisión, no existia”  (Operación Palace)

Estudi de la University of Saskatchewan de Canadá sobre el sexisme i la manipulació de la comunicació.

Navegant per la xarxa m’he trobat un vídeo interessant,  les estadístiques que s’hi contemplen extretes de la University of Saskatchewan de Canadá, però les imatges que hi apareixen, amb la importància de la publicitat a les nostres vides i els mitjans que tenim avui día, arriben a qualsevol indret del planeta (que pugui tenir accés a internet i no sigui censurat, es clar…).

Em sembla molt oportú sobretot pel tema que estem tractan ara mateix de la manipulació dels medis la conclusió a la que arriba el vídeo. No només demostra que el sexisme segueix en ple segle XXI, sinó que a més incideix en que la comunicació ens fa pensar tal i com els amos d’aqustes companyies publicitàries volem. El pitjor de tot? Que sovint no es adonem que rere una imatge hi ha més poder del que podem arribar a imaginar.

“Las compañías de publicidad gastan aproximadamente 5 billones de dolares en decirte cómo pensar. Sé crítico y no te dejes consumir por los medios”.

El paper de la informació a la nostra societat.

La informació a la nostra societat està composta per dos vessants. Des del meu humil punt de vista i observant com a espectadora de “baixes mires” (és a dir, de públic de carrer) considero que la informació que ens arriba des dels informatius es troba excesivament manipulada, no es transparent i es troba sota les cordes de la política, emetent el que els dirigents del país, o de la comunitat autònoma considerin oportú i amagant la que no interessa mostrar. D’altre banda, em sembla força curiós que des de l’any passat els presentadors dels informatius de TV3  “crein una nova imatge més moderna” col·locant als reporters sense cadires i mostrant gairebé tot el cos. I jo em pregunto, serà més rigurosa la informació si li veig tot el cos? O si es pasen tot el telenotícies drets?

D’altre banda, la programació televisiva sembla estar dirigida a un públic que no té ganes de pensar, no motiva a que els telespectadors facin treballar les neurones, sinó més aviat tot el contrari, ho donen tot mastegat perquè els que engeguen la televisió només es preocupin de riure, disfrutar o criticar el que està veient. Aquesta visió és possiblement una de les visions que comparteixo amb els apocalítics, i possiblement, si ens fessin pensar una miqueta, aqusta tan nombrada telebasura disminuiria, o no…

La Societat de la Informació per Armand Mattlelart

En el text sobre la Societat de la Informació escrit per Mattelart s’hi poden extreure diversos entramats de la noció de la informació, no tan sols com la coneixem avui en dia, sinó també fent un lleu repàs de com i de quina manera va sorgir el terme en el que es basa tot el seu assaig.

Mattlelart enceta l’argument amb la diferencia entre Societat de la Informació i Societat de la Comunicació. La primera d’elles es va crear en un moment àlgid on tot el que es produïa (inclús el llenguatge) era considerat dades necessàries per a la raó. Útils i requerits per a ser interpretats per al nou sistema que s’estava erigint, amb el principi d’englobar un idioma universal. És important matisar que aquesta  Societat de la Informació va ser precedent al llenguatge informàtic i de la forma que avui en dia utilitzem el terme “informació”; de fet, es va començar a gestar a les acaballes de la Segona guerra Mundial i es va crear institució a finals dels anys 70.

Durant els anys 50, als Estats Units estableixen un “compromís” d’aquesta societat i de l’intel·lectualisme dirigit a la presa de decisions. De fet, suposadament, aquest pensament managerial ha de substituir allò polític.  Una dècada més tard,  s’enceta l’interès per les creacions i les exploracions futuristes i aposten perquè la societat tecnico-informacional sigui capaç d’evitar la problemàtica entre ciutadans rics i pobres i entre el comunisme i el socialisme. Si donem una mirada enrere, podem observar com la suposada “reparació” d’aquests assumptes no fou tal i com s’esperava, sinó més aviat tot el contrari. L’escletxa entre rics i pobres es va anar fent cada cop més gran, sense esperança d’una millora imminent; no cal pas mencionar que el comunisme també segueix estant present a dies d’ara en cadascun dels noticiaris informatius.

Finalment, als anys 70 s’organitza la informació de la forma més semblant a la que coneixem avui dia. Aquesta deixa de formar part dels centres il·lustrats i es converteix en una eina fonamental per als grans països industrialitzats. És a dir, la informació passa a ser poder.

Per altre banda, Mattlelart destitueix el terme Societat del Coneixement perquè considera que el que aquesta pretén es proporcionar les carències que la Societat de la Informació no ofereix; i per tant és un terme massa global i genèric per agrupar totes les qüestions dels sabers i dels seus protagonistes, incloent-hi dins d’aquesta qüestió les vivències de la societat civil, no tan sols la problemàtica incipient dels cercles il·lustrats. És per aquest motiu que prefereix atribuir-li el nom de “Societat dels sabers per tots i per a tots”, creant un espectre  equitatiu i igualitari de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Aquesta és la manera que l’autor té de gestionar el coneixement i la comunicació, tal i com ell considera que hauria de poder dur-se a terme, tot i que la realitat, com ell mateix identifica més endavant en el seu text, no és del tot acurada amb el que molts reivindiquem. Un sistema de comunicació i informació  completament nu, on no només interessi la informació com a poder, per fer-ne ús per guanya guerres o més capital, sinó també una eina per a arribar a qualsevol persona, a la societat civil que tan sols pretén obtenir una comunicació corrent, sense cap mena de lucre a través d’aquesta.

És a dir, una informació globalitzadora però sense cap escletxa social, creada precisament per aquesta xarxa d’interessos polítics i econòmics. Sí,  tot això que encara a ple segle XXI i després de moltes conferències mundials com el G7 de Ginebra (la primera on es tracta de la “societat global de la informació” i sense tenir una mínima representació de la societat civil, el G8 a Okinawa(2000) on debat oficialment el tema de la “escletxa digital” i fins a una de les més importants, la “Cumbre Mundial de la Sociedad de la Información” on per primera vegada es dona la opció d’escoltar les demandes de la societat civil i on es dona com a resolució la demanda mitjançant protocols i lliçons de com intentar millorar l’acostament de la informació al poble i com s’ha de tramitar aquesta en els diferents àmbits polítics, econòmics i comercials; segueixen sonant a paraules plenes d’utopia, on la realitat que ens trobem es que els països capitalistes, quanta més informació tenen, més rics es tornen i per tant, la diferència entre els països rics i els pobres es cada vegada més gran, no poden excloure els civils de cadascun d’aquests països.

En resumides paraules, la informació és poder, i quan més poder tenen uns menys en gaudeixen els altres, per tant, la equitat informativa no es fa mai possible.  Tot i que certament, em quedo amb unes paraules de la introducció de la narració de Mattlelart on afirma que la informació s’ha de saber comprendre per poder treure-li profit. És cert que ajuda a transformar l’economia, el treball, la cultura i les interrelacions, però aquests factors dependent completament de quin mode els utilitza l’usuari.

Minientrada

Hola a tothom. 

La meva primera incursió al món dels blogs no està sent gens fàcil. Trobar-te davant d’un full en blanc i presentar-te als possibles futurs lectors és una cosa força complicada. Et venen al cap un munt de preguntes sobre què has de fer, què has de escriure, si el que escric quedarà prou clar, serà suficient extens o més aviat serà tot el contrari? El que escric té “chicha”? 

Vale, sí, estic una mica “acollonida” (es pot dir acollonida en un blog? no vindrà la mà de la censura?) però és que això d’escriure públicament les meves observacions acadèmiques és una novetat per mi. 

Espero estar a l’altura del que s’espera. 

Una forta abraçada!!