En el text sobre la Societat de la Informació escrit per Mattelart s’hi poden extreure diversos entramats de la noció de la informació, no tan sols com la coneixem avui en dia, sinó també fent un lleu repàs de com i de quina manera va sorgir el terme en el que es basa tot el seu assaig.

Mattlelart enceta l’argument amb la diferencia entre Societat de la Informació i Societat de la Comunicació. La primera d’elles es va crear en un moment àlgid on tot el que es produïa (inclús el llenguatge) era considerat dades necessàries per a la raó. Útils i requerits per a ser interpretats per al nou sistema que s’estava erigint, amb el principi d’englobar un idioma universal. És important matisar que aquesta  Societat de la Informació va ser precedent al llenguatge informàtic i de la forma que avui en dia utilitzem el terme “informació”; de fet, es va començar a gestar a les acaballes de la Segona guerra Mundial i es va crear institució a finals dels anys 70.

Durant els anys 50, als Estats Units estableixen un “compromís” d’aquesta societat i de l’intel·lectualisme dirigit a la presa de decisions. De fet, suposadament, aquest pensament managerial ha de substituir allò polític.  Una dècada més tard,  s’enceta l’interès per les creacions i les exploracions futuristes i aposten perquè la societat tecnico-informacional sigui capaç d’evitar la problemàtica entre ciutadans rics i pobres i entre el comunisme i el socialisme. Si donem una mirada enrere, podem observar com la suposada “reparació” d’aquests assumptes no fou tal i com s’esperava, sinó més aviat tot el contrari. L’escletxa entre rics i pobres es va anar fent cada cop més gran, sense esperança d’una millora imminent; no cal pas mencionar que el comunisme també segueix estant present a dies d’ara en cadascun dels noticiaris informatius.

Finalment, als anys 70 s’organitza la informació de la forma més semblant a la que coneixem avui dia. Aquesta deixa de formar part dels centres il·lustrats i es converteix en una eina fonamental per als grans països industrialitzats. És a dir, la informació passa a ser poder.

Per altre banda, Mattlelart destitueix el terme Societat del Coneixement perquè considera que el que aquesta pretén es proporcionar les carències que la Societat de la Informació no ofereix; i per tant és un terme massa global i genèric per agrupar totes les qüestions dels sabers i dels seus protagonistes, incloent-hi dins d’aquesta qüestió les vivències de la societat civil, no tan sols la problemàtica incipient dels cercles il·lustrats. És per aquest motiu que prefereix atribuir-li el nom de “Societat dels sabers per tots i per a tots”, creant un espectre  equitatiu i igualitari de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Aquesta és la manera que l’autor té de gestionar el coneixement i la comunicació, tal i com ell considera que hauria de poder dur-se a terme, tot i que la realitat, com ell mateix identifica més endavant en el seu text, no és del tot acurada amb el que molts reivindiquem. Un sistema de comunicació i informació  completament nu, on no només interessi la informació com a poder, per fer-ne ús per guanya guerres o més capital, sinó també una eina per a arribar a qualsevol persona, a la societat civil que tan sols pretén obtenir una comunicació corrent, sense cap mena de lucre a través d’aquesta.

És a dir, una informació globalitzadora però sense cap escletxa social, creada precisament per aquesta xarxa d’interessos polítics i econòmics. Sí,  tot això que encara a ple segle XXI i després de moltes conferències mundials com el G7 de Ginebra (la primera on es tracta de la “societat global de la informació” i sense tenir una mínima representació de la societat civil, el G8 a Okinawa(2000) on debat oficialment el tema de la “escletxa digital” i fins a una de les més importants, la “Cumbre Mundial de la Sociedad de la Información” on per primera vegada es dona la opció d’escoltar les demandes de la societat civil i on es dona com a resolució la demanda mitjançant protocols i lliçons de com intentar millorar l’acostament de la informació al poble i com s’ha de tramitar aquesta en els diferents àmbits polítics, econòmics i comercials; segueixen sonant a paraules plenes d’utopia, on la realitat que ens trobem es que els països capitalistes, quanta més informació tenen, més rics es tornen i per tant, la diferència entre els països rics i els pobres es cada vegada més gran, no poden excloure els civils de cadascun d’aquests països.

En resumides paraules, la informació és poder, i quan més poder tenen uns menys en gaudeixen els altres, per tant, la equitat informativa no es fa mai possible.  Tot i que certament, em quedo amb unes paraules de la introducció de la narració de Mattlelart on afirma que la informació s’ha de saber comprendre per poder treure-li profit. És cert que ajuda a transformar l’economia, el treball, la cultura i les interrelacions, però aquests factors dependent completament de quin mode els utilitza l’usuari.