Hem d’iniciar l’anàlisi establint que entre La Guerra dels Mons i La Operación Palace hi ha una distància de 75 anys; poc temps per determinats aspectes, però molt per uns altres. Sobre la comunicació de masses, crec que la distància temporal és molt important, ja que durant aquest temps s’han aposentat sistemes informatius com la ràdio (indret on es desenvolupa l’acció de La Guerra dels Mons) derivant en una amplia programació on l’oient pot escollir el que vol escoltar i s’han generat noves tècniques comunicatives, com serien les xarxes que connecten la informació mundial a través de internet. Per tant, em reitero, el fet que hagi passat tant temps entre un esdeveniment i l’altre és un factor que cal remarcar.

Tant en l’adaptació d’Orson Welles com en el “documental” de Jordi Évole, es pretén demostrar la càrrega que els mitjans de comunicació esdevenen als receptors; i tot i que s’arriba a la conclusió que els relats i la forma d’estipular-los és una crítica que els autors fan de la manipulació que es genera s’hi poden observar determinades diferències entre l’exposició dels successos.

Orson Welles, abans de començar a narrar la història de La Guerra dels Mons, ja explica als oients que el que succeirà no és un fet real, sinó que es una dramatització i adaptació de la novel·la amb mateix títol de H. G. Wells amb motiu de la celebració que a l’endemà es feia de Halloween. Perquè tot i repetir en diverses ocasions que es tractaven de fets imaginaris va causar el pànic a la població? Les respostes poden ser diverses, una d’elles es que l’emissora on es va desenvolupar l’actuació era la segona més important, llavors molts oients van canviar el dial un cop aquest anunci ja s’havia dut a terme i es van trobar amb tot el maremàgnum d’uns fets que narrats de tal manera perquè no podien ser verídics? D’altres possiblement estaven distrets i no van prendre atenció fins no es van veure en perill, convertint mica en mica el fenomen en una histèria col·lectiva; tal i com van assegurar els medis de comunicació.  Cal esmentar però que hi ha estudiosos que afirmen que aquesta histèria col·lectiva que es va traslladar a les portades dels diaris de l’endemà fou tan sols una exageració per demostrar que la ràdio era una amenaça per a la comunicació i la població no es podia fiar de la radio programació.

A diferència d’Orson Welles, Jordi Évole durant tot el reportatge  de Operación Palace deixa de manifest que els mitjans de comunicació són l’ideal de la manipulació. La seva crítica respecte el maneig informatiu corre arreu del fals documental, ja des del moment en que s’enceta l’acció de crear un fals cop d’estat com de demostrar que ell mateix, després de 33 anys d’història, pot manipular la informació sense que sapiguem si el que es retransmet es cert o no.  De fet, un dels “actors”, Jorge Verstrynge,  tenint en compte que el que s’hi ha representat són simples confabulacions ja que encara no sabem la realitat del 23F de 1981, declara que “el que s’hi diu es fals però no totalment fals”, Anasagasti sense negar l’espectacle confirma que “va poder passar qualsevol cossa” i Alejandro Rojas Marcos estableix que la funcionalitat del programa que han creat ha fet pensar al telespectador perquè “no todo està claro después de tantos años”. Aquest, junt amb Évole, aclareixen que pretenen reconèixer al públic com a agents actius, lliures de crear la seva pròpia realitat i sobretot receptors que han d’escollir si volen estar sota la repressió dels medis de comunicació.

Com ja he comentat abans, la temporalitat dels actes i de la informació és important, possiblement, les reaccions dels espectadors de Operación Palace no hagués estat la mateixa 75 o 30 anys enrere. Actualment la gent som conscients de la manipulació informativa, abans existia una major ignorància d’aquest tema.

“Lo que salía en televisión era verdad, lo que no salía en televisión, no existia”  (Operación Palace)