Fins el moment i durant el llarg de l’assignatura he condemnat els mitjans de comunicació com quelcom opressiu, on la seva finalitat es la de tractar el públic com una “simulació” (com diria Baudillard) de persones independents i pensants, però darrera d’aquesta visió analògica tan sols som uns titelles a mans d’una informació manipulada per un sistema polític.

Com molts sociòlegs han fet, sovint he culpat que els espectadors som éssers passius que ens acomodem a no pensar i a creure tot el que la informació i les programacions ens ofereixen; però també he sigut conscient que la culpa no és només dels telespectadors, sinó que aquest defecte és causat per un cúmul de circumstàncies històriques, socials, polítiques i econòmiques que ha derivat en la desacreditació i la crítica (sobretot per la meva part) dels mitjans de comunicació.

He de reconèixer que ha calgut veure la pel·lícula de “Ciutat Morta” per rectificar els prejudicis aposentats els medis comunicatius i desmitificar-los com una eina massiva de manipulació constant. El fet de poder entendre que un documental serveix també per a generar una crítica vers un sistema judicial i governamental, on la gran majoria de vegades aconsegueix amagar les seves faltes, ha estat decisiu per a fer un gir respecte la meva posició inicial.

Ciutat Morta narra el cas d’un successos tràgics on es troba constantment present el racisme (genètic i social) i derivat d’aquest, la injustícia penal.  Alhora mostra com el màxim responsable de les conseqüències, l’Ajuntament de Barcelona, propietari d’on va “caure” el test que va ferir el Guardia Urbana i essent el desencadenant de tot el procés posterior, en cap moment es posiciona en la defensa dels acusats, sinó que contràriament, es va fer còmplice i encobridor dels veritables actes de violència contra els drets humans, violència i tortura policial.

Els agents que van empresonar als tres joves sud-americans d’estètica ocupa, tot i saber que s’estaven llençant objectes des d’un pis i dictaminar l’ordre de posar-se el casc, van detenir i colpejar als tres “implicats” fins al punt d’haver de portar-los al Hospital del Mar, on malauradament, s’hi trobaven la Patricia Heras i el seu amic Alfredo degut a una caiguda en bicicleta. Com va succeir amb els ja detinguts, la seva vestimenta i el seu tall de cabells van ser suficients per culpabilitzar-los dels successos del carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona.

En el reportatge hi ha varies coses curioses i contradictòries que és el que fa que els espectadors reaccionin en contra de les decisions jurídiques, en contra de l’actuació de l’ajuntament, en contra dels membres de la guàrdia urbana i sobretot, queixar-se  del secretisme que es va mantindré durant tot el procés del cas i de l’expulsió dels dos membres que van torturar i insultar als tres principals detinguts. És aquest un dels aspectes més discrepants de tot el reportatge, curiosament, a Xile, el país de naixement de dos dels imputats, informen en un telenotícies que els policies que van torturar la nit del 4 de febrer del 2006 als joves,  Bakari Samyang y Víctor Bayona van ser destituïts dels seus càrrecs, però al nostre país existeix un silenci absolut respecte aquest tema.

Un altre fet curiós es que el propi alcalde Joan Clos, el mateix dia de l’incident va aparèixer als medis “lamentant l’estat del guàrdia urbana ferit per un test que va caure des del balcó de l’edifici” i anys més tard en una entrevista cedida a TV3 recula i afirma que la versió que va emetre no era la oficial, que no tenia totes les dades de l’informe del que havia succeït.

És important remarcar una vegada més i segons els testimonis, els propis afectats, la seva indumentària, el seu pentinat i la seva presencia fou fonamental per a que la policíac, la jutgessa, els metges forenses i metges i infermers de l’hospital els hi van adjudicar la etiqueta de CULPABLE. I ara es quan he de desmentir que una imatge val menys que mil paraules, ja que per culpa d’una estètica diferent, distinta a la que marca la majoria de la societat, Patricia Heras es va suïcidar i els seus companys de càrrecs van ser torturats i privats de plena llibertat durant més de quatre anys, empresonats per uns actes que no van cometre i que els responsables van silenciar fins a l’últim moment, evitant que la pel·lícula s’emetés, fins que un any i mig després de ser acabada el canal 33 la va transmetre, liderant les audiències d’aquell dia. I es que s’ha de reconèixer (HE de reconèixer), que dins dels medis de comunicació també hi ha excepcions i s’arriba a demostrar la vertadera realitat.

Fonts: https://www.youtube.com/watch?v=VELkpGeXjhc